Carnet jove

Facebook Twitter Instagram

 

 

Obres respresentades  >  Produccions pròpies  >  Una lluna per a un bord
Repartiment
Comentari
Premsa
Fotos
 

Eugene O'Neill

Dramaturg nord-americà guardonat amb el Premi Nobel i guanyador en quatre ocasions del Premi Pulitzer. Va intentar definir en la seva obra els problemes fonamentals de l'ésser humà i està considerat com el principal autor de teatre nord-americà. O'Neill va néixer a Nova York, el 16 d'octubre de 1888. El seu pare era l'actor d'origen irlandès James O'Neill. Durant la seva joventut, Eugene va acompanyar al seu pare en els seus gires teatrals, va assistir a la Universitat de Princeton per espai d'un any (1906-1907), i posteriorment va treballar com venedor a una botiga de Nova York.

Entre 1909 i 1912 va viatjar a Hondures a la recerca d'or, va ser gerent d'una companyia de teatre fundada pel seu pare, va navegar per Sudamérica i Sudàfrica en qualitat de mariner, va treballar com actor a la companyia del seu pare i va ser reporter a New London (Connecticut). Va ingressar en un sanatori per a reposar-se d'una tuberculosi lleu el 1912, on hi va escriure les seves primeres obres de teatre.

Després d'abandonar el sanatori, el 1914-1915, va estudiar les tècniques d'escriptura teatral a la Universitat d'Harvard amb el famós professor de teatre George Pierce Baker. La major part dels deu anys següents els va passar a Nova York i Provincetown (Massachussetts), doncs era l'autor i gerent de la companyia Provincetown Players. Aquest grup de teatre experimental va dur a escena algunes de les obres en un acte escrites per O'Neill, començant per 'Rumb a l'Est cap a Cardiff' (1916), i diverses obres llargues, entre les quals destaca 'El mico pelut' (1922). 'Més enllà de l'horitzó' (1920; premi Pulitzer en 1921), és una tragèdia nacional en tres actes que va resultar un gran èxit a Broadway, igual que 'L'emperador Jones' (1920), un estudi sobre l'esfondrament psíquic d'un dictador negre sota la influència de la por.

La seva obra en nou actes 'Estrany interludi (1927; Premi Pulitzer en 1928), es proposa reflectir la manera que els processos psicològics interns s'imposen a qualsevol acció externa. Es tracta d'una obra revolucionària, tant per la seva extensió com pel seu estil, en la qual l'autor empra tècniques narratives desconegudes en el teatre modern, amb llargs soliloquis que reflecteixen els pensaments dels personatges.

La seva obra més ambiciosa, la trilogia 'El dol li escau a Electra' (1931), és un intent de recrear la força i la profunditat de les antigues tragèdies gregues, ambientant la trama i els temes de 'La Orestíada' d'Èsquil a la Nova Anglaterra del segle XIX. 'Terres verges' (1932), escrita en un estil relativament lleuger, va resultar un gran èxit teatral. Altres obres dignes d'esment són 'Lluna dels caribs' (1918), 'Anna Christie' (1921; premi Pulitzer en 1922), 'Tots els fills de Déu tenen ales' (1924), 'Desig sota els oms' (1924), 'El gran déu Brown'(1926), 'Llàtzer reia' (1926), 'Marco Millions' (1928), 'Dinamo' (1929) i 'Dies sense fi' (1934).

A partir de 1934 i fins al moment de la seva mort, O'Neill es va veure afectat per un trastorn nerviós similar a la malaltia de Parkinson. Durant aquesta època va treballar intermitentment en un llarg cicle d'obres sobre la història d'una família nord-americana, però només arriba a completar 'Un toc de poeta' (1958) i 'Més mansions majestuoses' (1967). A partir de 1939 va escriure altres tres obres sense relació amb el cicle anterior: 'Arriba l'home de gel' (1946), on retrata a un grup d'inadaptats socials incapaços de viure sense il·lusions, i dues tragèdies basades en la seva pròpia família, 'Llarg viatge d'un dia cap a la ni't (1956, premi Pulitzer en 1957) i 'Una lluna per un bord' (1957).

El 1936 O'Neill va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, convertint- se així en l'únic dramaturg nord-americà mereixedor de tal honor. O'Neill va morir a Boston, el 27 de novembre de 1953.

Moltes de les seves obres es caracteritzen per l'ús de noves tècniques teatrals, així com de recursos simbòlics que permeten a l'autor transmetre les seves idees religioses i filosòfiques i confereixen profunditat psicològica als seus personatges. O'Neill utilitzava el so del tam-tam per indicar el creixement de la tensió, emprava màscares amb la finalitat de representar diversos matisos de la personalitat, recorria a llargs monòlegs en els quals els personatges reciten en veu alta els seus pensaments i introduïa cors, a l'estil de les antigues tragèdies gregues, per a comentar l'acció de l'obra.

Les seves obres més conegudes transmeten clarament la seva visió del ser humà modern, víctima de les circumstàncies i incapaç de creure en Déu, la destinació o el lliure albir, el que li duu a buscar raons externes per a explicar la seva infelicitat i a castigar-se pel seu propi pecat i la seva pròpia culpa. Malgrat la gravetat i brillantor de moltes de les seves obres, gran part del seu simbolisme és fosc i les seves innovacions escèniques sovint no assoleixen els efectes desitjats. A més, el llenguatge dels seus personatges ha estat objecte de crítiques pel pas del sublim al ridícul en moments de màxima tensió. No obstant això, a l'introduir el realisme psicològic, la profunditat filosòfica i el simbolisme poètic en el teatre nord-americà, l'obra d'O'Neill va col·locar molt alt el llistó per a la majoria dels dramaturgs posteriors